El projecte solidari d’Etnia Barcelona només és possible gràcies als voluntaris que cada dia ofereixen el seu temps i dedicació perquè els més desfavorits puguin disposar d’una bona salut visual.
Núria Rodríguez de tan sols 22 anys va començar col·laborant amb Etnia Barcelona Foundation quan encara estava a la universitat. Ara que ja és òptica-optometrista titulada, és ella mateixa la que passa les revisions als petits que més ho necessiten. Ha col·laborat tant en el projecte local “Et mirem als ulls” com en projectes solidaris al Senegal. Hem volgut que ens expliqués la seva experiència de voluntariat amb la Fundació, així que aquí va l’entrevista:
Com vas conèixer el projecte d’Etnia Barcelona Foundation?
Vaig conèixer el projecte que estava fent la Fundació Etnia Barcelona a través de la universitat. Com qualsevol estudiant, rebem mil correus de la universitat al dia, no obstant això, un dia vaig rebre un de la directora del Centre Universitari de la Visió, que em va cridar l’atenció, en el què parlaven d’una acció social i que es buscaven voluntaris per a col·laborar amb nens i nenes, i vaig decidir apuntar-m’hi sense pensar-ho.
Per què vas decidir col·laborar i fer-te voluntària?
Sempre he pensat que fer de voluntària, en qualsevol àmbit laboral, és una espècie de feedback amb la societat, la qual cosa em permet posar a prova les meves capacitats a canvi d’aportar el coneixement adquirit.
Col·laborar en aquest projecte social em semblava una bona manera de posar en pràctica tot el que estava aprenent en la universitat, a més, em semblava gratificant poder fer-ho ajudant els altres. Poder participar en aquesta mena de projectes et fa sentir útil, perquè te n’adones que el que fas pot canviar la vida dels altres, i no hi ha millor satisfacció que transmetre el que estàs aprenent i utilitzar-lo per a ajudar i millorar la vida dels altres.
Un dia vaig anar a provar i, vaig repetir! Vaig participar a diferents accions socials, perquè a part de ser una experiència molt enriquidora em va semblar una experiència divertida que em permetia continuar aprenent, ni més ni menys vèiem una mitjana de 90 nens per cada acció social, així que podíem veure diferents casos i aprendre d’ells.
Després de participar en diferents accions socials de “Et mirem als ulls” aquí a Catalunya com a estudiant, l’ajuntament de Viladecans i Etnia Barcelona Foundation em van proposar formar part de l’expedició que realitzaven al Senegal, però aquesta vegada com a òptic-optometrista titulada, i sense pensar-m’ho dues vegades vaig decidir col·laborar.
Ser voluntària és una experiència que m’ha marcat molt positivament, tant per les accions socials de “Et mirem als ulls”” com el voluntariat que vaig fer al Senegal. És una manera de connectar amb la societat i alhora t’aporta la visió que les coses poden canviar i sempre podran millorar.
Quina experiència destacaries? Algun cas especial?
La veritat és que quan tractes amb nens i nenes cada cas és especial. En el projecte “Et mirem als ulls” ens trobàvem una mica de tot: des del nen que té algun problema visual però no vol portar ulleres i viceversa, els que no necessiten ulleres però volen portar perquè el seu amic té unes i ell també les vol.
De tots els casos el que més destaco és la facilitat que mostren la majoria d’ells en realitzar les proves i l’agraïment que transmeten després de realitzar-les, perquè entenen perfectament el concepte de perquè som aquí: per a ajudar-los i intentar millorar la seva visió i amb això, la seva vida. Com a estudiant, em va sorprendre la quantitat de nens que mai s’havien fet una revisió, i encara més els que necessitaven ulleres i ni tan sols ho sabien.
Respecte la meva experiència al Senegal, em va sorprendre l’amabilitat i el tracte que rebem. Gent que sense tenir res t’ho donen tot i sense esperar res a canvi. A pesar que la majoria de gent volia fer-se una revisió, en el cas dels nens va ser una mica més complicat. Al no parlar directament el seu idioma complicava una mica més les coses, així i tot, col·laboraven, encara que molt d’ells et miraven amb por perquè mai havien experimentat una situació similar. Sens dubte, el més satisfactori d’aquesta mena d’accions socials és posar la graduació correcta a les ulleres. És llavors quan somriuen i els canvia la cara per complet, és com si descobrissin un món nou.
Si hagués de destacar un cas, seria el d’una família senegalesa que em va impressionar molt, ja que els tres fills tenien una hipermetropía elevada. Es tracta d’un defecte genètic i bastant inusual, i encara més en països d’Àfrica. El primer any se li va fer revisió al germà major i se li va trobar 12 diòptries de hipermetropía. A l’any següent realitzem les revisions a les seves altres dues germanes i els trobem 10 i 8 diòptries de hipermetropía respectivament. Els tres germans eren asimptomàtics: tenien petites dificultats per a fer tasques de prop però no sabien que tenien aquest problema i que es podia solucionar, fins que els vam proporcionar unes ulleres i la cosa va canviar. Parlant amb ells sobre això, te n’adones com una cosa tan “simple” com unes ulleres els pot canviar la vida.